Els meus llibres preferits: Stefan Sweig. La impaciencia del corazón. Clarissa. La embriaguez de la metamorfosis.

Decididament el llibre amb 11 novel•les d’Stefan Sweig ha estat per a mi com una droga. Em poc més d’un mes i mig, amb el ritme de treball normal, esgarrapant temps d’aquí i d’allà, Sweig m’ha  dominat. A més de les 8 petites novel•les que ja he comentat, em vull referir a tres  narracions més llargues que composen el llibre. Faré uns petites referències, per no desvelar els continguts als possibles lectors.

La impaciencia del corazón, d’unes 400 pàgines és la més llarga de totes, ens  explica la història d’un oficial de qui s’enamora perdudament una jove paralítica irrecuperable però que creu que si es cura el podrà tenir. Un amor impossible i que acaba com una novel•la romàntica.

Més enllà de la narració que Sweig manté amb gran atenció destaquen tres elements:

.La descripció dels valors militars, de l’honor, de la solidaritat de cos, del sentit d’imperi. Un l’imperi,  l’austríac,  que es desfà, com tots els imperis ho acaben fent, davant dels ulls atònits i orgullosos dels seus oficials.

.Després de mantenir la tensió del lector durant 400 pàgines, la guerra destrossa tots els valors, totes les històries tèrboles, tots els sofriments anteriors. Sweig se’n riu una mica del lector al fer-li entendre que tot allò que ha explicat és banal i irrisori davant de la brutalitat de la guerra.

.La pèrdua de l’imperi  austro - hungarès , està present no només en aquesta novel•la si no  també en altres. Una sensació similar a la vergonya del “1898” dels espanyols en perdre Cuba i Filipines.

Destacaré algunes frases relacionades la major part amb la malaltia (traducció meva):

Un sofriment que dura molt, fatiga  no només al malalt, si no també la compassió dels demés.

No hi ha enveja més vulgar que la dels servents quan veuen un company elevat per sobre d’ells com per ales d’àngels: abans perdonen la riquesa del príncep que la llibertat de l’antic company.

Quan els metges no sabem què fer, entretenim al malalt amb paraules  i mitges mentides i afortunadament  també la natura menteix al malalt  i ens ajuda. (efecte placebo i “vis curatrix naturae).

Els pacients i els seus familiars tradueixen les paraules del metge. Un “potser” és  un “sens dubte”. Per això cal dosificar molt bé l’esperança.
Aquell que ha estat colpejat durament una vegada, queda sempre més vulnerable.

Es pot fugir de tot menys d’un mateix.

La embriaguez de la metamorfosi, d’unes 300 pàgines és una altra de les novel•les “llargues” d’Sweig.

Una modesta funcionaria de correus d’un poblet petit té la oportunitat de passar unes vacances amb uns parents rics a Suiza. Tot i ser pocs dies el trasbalsament que li provoca la “metamorfosi”  és tant gran que no ho suporta. La col•laboració d’una altra persona amb circumstancies properes precipita la narració. Com sempre manté la intriga fins al final.

Cal destacar la narració inicial amb tot detall de la oficina de correus I el recurs literari utilitzat al final de la narració. Molt notables i interessants.

La descripció del mon dels rics és perfecte i per tant crítica. Només són amables amb els altres rics i no toleren que ningú no s’infiltri en el seu mon si no li toca. Als altres els necessiten però han de mantenir-se en el seu lloc.

 

Clarissa. Novel•la inacabada, excel•lent fins el moment que Sweig va redactar. És la història de Clarissa, orfe  de mare,  amb un pare tímid i distant, amb 10 anys a l’internat i llençada de cop a un mon en el que es desenvolupa molt correctament.

Llàstima que estigui inacabada perquè toca temes molt interessants:

.El ja reiterat de l’imperi austríac i la seva caiguda. El pare, militar, posa en evidència com l’imperi es  va abandonar, es va adormir en els seus llorers i veu com altres pobles  l’ataquen sense estar preparat. Ho adverteix a temps, però, com a acostuma a passar, es silencia a aquell que diu coses que no es volen sentir.

.La descripció dels internats de l’època. Tot i que és un tema recurrent està molt ben tractat.

.L’assassinat de Sarajevo . La guerra i els seus horrors, la mort absurda de mils de joves. I en mig de tot això un pintoresc personatge que té por. Una por enorme. Més que tothom, perquè és converteix amb malaltia. Com no tenir-la?

.L’amor uneix a dues persones de bàndols oposats, la guerra els separa. Queda pendent aquest tema en la narració.

.Sweig suggereix també un interessant debat, en el que no aprofundeix molt , sobre els corrents psiquiàtrics i psicològics de l’època.

.Totes les guerres tenen uns “espavilats” que aprofiten per enriquir-se. Ho veiem en aquesta guerra i,  a Viena també, ho veiem a la segona guerra mundial (El tercer hombre, d’Orson Vells).

Afegeixo unes quantes frases memorables:

Llavors tornaven els dies classe, la setmana escolar, el temps gris i descolorit...que amb el seu corrent constant i monòton es va endur la seva infància abans que se n’adonés.

La necessitat (d’una amiga) de sentir-se sola i abandonada la intentava apaivagar amb un excés de loquacitat.

A l’exèrcit, la gent que no té pels a la llengua no és molt apreciada. A ells no els importa que siguis competent, només compta que sàpigues intrigar i que obeeixis cegament.

(El metge) La meva única intenció és ajudar. No crec en la curació ( psicològica...)Tots naixem amb les nostres manies, o al menys amb certa tendència a desenvolupar una mania... Saber-ho no ajuda en absolut, al contrari del que opina el meu il•lustre col•lega, ni tant sols et fa feliç.

Quan un sap que pertany a una comunitat, se sent unit als demés. Quan un és a l’estranger, depèn de sí mateix...Quan un abandona els seus costums es retroba.

Jo prefereixo a la gent petita, són la sal de la terra.

Els ambiciosos d’aquest mon estan units, s’estimulen uns als altres. Els empresaris tenen les seves preocupacions, els professors els seus congressos. Tots es creuen que són els més poderosos.

La Sra. xxx participa en tots els grups i associacions, però les causes només l’interessen sempre i quan pugui convertir-les en les seves pròpies causes.

Fa temps que per jutjar als demés, només tinc en compte si em converteixen en millor persona. Només em pregunto si em sento millor quan estic amb algú.