dimarts, 30 d’abril del 2013

Memòries d’un Funcionari 34. Generalitat. Serveis Socials. Atenció Social Primària 6.

Els assistents socials sanitaris

En plena extensió del model de l'atenció social primària, un bon dia ens assabentem de que el Departament de Sanitat, del que formàvem part, pretén iniciar una política per introduir la figura de l’assistent social en els ambulatoris. Motiu: hi ha molts problemes socials en els ambulatoris i els serveis socials d’atenció primària no donen l’abast. A més els ambulatoris volen ser autònoms, tenir el seu propi personal, al que poder manar i organitzar. Si és necessari ja es crearan mecanismes de coordinació amb els serveis socials.
Rebem la noticia amb horror i perplexitat, iniciem moviments d’aproximació i d’explicació, intentem fer veure que és un error històric de grans proporcions. Que si els serveis socials són insuficients es poden dedicar tots aquests diners que es pensen dedicar a contractar assistents socials a incrementar els professionals dels serveis socials. Res de res. David contra Goliat. Els metges volien tenir uns professionals als que donar instruccions i sobre els que manar i decidir...
Corol·laris:
Els interessos dels grups mèdics són molt forts. Aquest cas no és més que una petita mostra.
Els serveis socials sempre han tingut el síndrome de “ser els pobres”. Els serveis sanitaris (que tenen mes del 30% del pressupost global de la Generalitat en despesa corrent) i els serveis educatius s’atreveixen a dir que els serveis socials són insuficients... Només amb una mínima cessió del seu pressupost es podrien posar a la par els serveis socials amb els altres .

Però el que és més greu, el ciutadà va començar a tenir dos assistents socials, (si no tres si afegim els de Caritas o altres entitats privades) a qui explicar el seus problemes. Aquest fet vist des del punt de vista del sector públic és car e ineficient No només perquè és perd el doble de temps duplicant fitxes i explicacions si no perquè llavors cal “coordinar-se”. Personalment no m’agrada la paraula coordinació en especial quan és  producte de la mala organització, en aquest cas d’allò que podria haver estat integrat i s’ha separat. Coordinar incorpora un nou increment de cost en el temps que ocupa. A més, allò que n’hi diem coordinar la major part de les vegades no va més enllà d’explicar-nos el que fem. És a  dir coordinem la informació, però no coordinem, la planificació, l’actuació, la supervisió i la avaluació de tots els processos.
Aquest és un problema endèmic del nostre país. Uns anys després varem tenir una temporada un assistent social d’un país nòrdic que s’escandalitzava del mal ús que fem dels recursos humans.

Però el pitjor de tot és que l’usuari deixa de tenir un referent clar, ha d’explicar moltes vegades la seva vida, cosa sovint desagradable, perquè cada servei pugui completar la seva “historia social”. Potser no ens hem parat a pensar l’enorme molèstia que estem infligint a tanta gent.

El serveis poden arribar a competir entre sí, amagar-se informació i fins i tot duplicar serveis. El cas més esperpèntic que m’han explicat mai eé la coincidència en un mateix moment i en una mateixa casa de dos repartidors que portaven un llit hospitalari a una mateixa persona gran. La guerra entre assistents socials per veure qui d’ells era més ràpid els va portar a l’absurd...i a deixar a algú altre que també necessitava llit sense...al menys per uns quants dies.

En definitiva, aquesta va ser una amarga experiència, una guerra perduda, per nosaltres com a tècnics i per a milers de ciutadans com a usuaris. Cap a l’any 2000 vaig observar com moltes de les places d’assistent social dels ambulatoris quedaven sense cobrir. Però els motius pels que es va fer van ser econòmics. Con que la no renovació no va ser fruit de la planificació o la coordinació si no solsament de la necessitat d’estalvi, de nou es va produir un perjudici als interessats que ja  s’havien acomodat al nou model.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada