La pel·lícula està molt bé des del punt e vista
escenogràfic. Comento amb la meva amiga Anna que hem de deixar de comparar
cinema i novel·la, per no caure en aquell tòpic de que les novel·les són
millors que les pel·lícules. Possiblement la cinta arribarà a milions de persones que mai llegirien el
llibre.
Curiosament, aquest dies han repetit per la Tele “Memòries d’Africa” de Sydney Pollack de 1985 i Dublinesos de John
Huston de 1987.
Entre les tres pel·lícules veig una similitud curiosa pel que fa a la vivència de l’amor.
A Anna Karenina, l’amor és ferotge i va fins a les darreres
conseqüències. A Memòries d’Africa l’amor és una aventura sabudament passatgera
pels seus protagonistes. A Dublinesos l’amor es va presentar als 16 anys de la
persona que descriu la seva passió.
I l’element comú, al meu entendre, és que un amor intens i
real, independentment que duri tota la
vida, un perìode curt o “cinco minutos”, és suficient per alimentar i omplir
tota una existència. I els que no han tingut mai una experiència similar (el
narrador de la darrera escena de Dublinesos) són “morts”.
Per cert, la pel·lícula Dublinesos en realitat s’hauria de
dir “Els morts” pequè aquest era el títol que li va posar Joyce. En realitat es
tracta d’un conjunt de 15 contes o novel·les curtes que Joyce va ajuntar amb
aquest títol de Dublinesos. Els traductors d’aquí ens varen fer una trampa amb
el títol.
Dublinesos! També la vaig reveure, Ignasi. Una delícia! L’endemà, comentant-ho, algú em va dir que només l’havia aguantada deu minuts, que si tota l’estona era així... i de què anava. (De la vida, vaig pensar, però com li ho explico?)
ResponElimina