dimarts, 9 d’abril del 2013

Cinema. Escenes mínimes: Anna Karenina

En versió de Joe Wright de 2012 s’està fent als cinemes aquesta versió de l’obra de Tolstoy.
La pel·lícula està molt bé des del punt e vista escenogràfic. Comento amb la meva amiga Anna que hem de deixar de comparar cinema i novel·la, per no caure en aquell tòpic de que les novel·les són millors que les pel·lícules. Possiblement la cinta arribarà  a milions de persones que mai llegirien el llibre.
Curiosament, aquest dies han repetit per la Tele  “Memòries d’Africa” de  Sydney Pollack de 1985 i Dublinesos de John Huston de 1987.
Entre les tres pel·lícules veig una similitud  curiosa pel que fa a la vivència de l’amor.
A Anna Karenina, l’amor és ferotge i va fins a les darreres conseqüències. A Memòries d’Africa l’amor és una aventura sabudament passatgera pels seus protagonistes. A Dublinesos l’amor es va presentar als 16 anys de la persona que descriu la seva passió.
I l’element comú, al meu entendre, és que un amor intens i real, independentment que duri  tota la vida, un perìode curt o “cinco minutos”, és suficient per alimentar i omplir tota una existència. I els que no han tingut mai una experiència similar (el narrador de la darrera escena de Dublinesos) són “morts”.
Per cert, la pel·lícula Dublinesos en realitat s’hauria de dir “Els morts” pequè aquest era el títol que li va posar Joyce. En realitat es tracta d’un conjunt de 15 contes o novel·les curtes que Joyce va ajuntar amb aquest títol de Dublinesos. Els traductors d’aquí ens varen fer una trampa amb el títol.

1 comentari:

  1. Dublinesos! També la vaig reveure, Ignasi. Una delícia! L’endemà, comentant-ho, algú em va dir que només l’havia aguantada deu minuts, que si tota l’estona era així... i de què anava. (De la vida, vaig pensar, però com li ho explico?)

    ResponElimina