Alessandro Mari. Tan humana esperanza. Barcelona, Seix
Barral 2012.
Llibre revelació de l’any
a Itàlia. Un jove autor de 33 anys construeix una novel·la èpica ubicada
a l’època de la unificació italiana. Són 900 pàgines en les que es barregen 4
històries: Garibaldi entre sudamèrica i la Itàlia naixent, el mon etern de espionatge
entre països, un pobre orfe del mon rural amb el seu burro i el màgic mon del
naixement de la fotografia i de la pornografia fotogràfica. Amb aquest substrat
i profunds coneixements històrics,
l’autor construeix 4 esplèndides
històries que el lector van seguint en paral·lel i que a vegades es creuen
entre elles.
La lectura no és fàcil en algun moment, cal advertir-ho.
La unificació italiana té una paral·lelisme amb la situació
que estem vivint a Catalunya, però al inrevés. El denominador comú és la
voluntat de “ser” i la necessitat de treure’s de sobre un imperi- en el cas de
la novel·la l’austríac.
En un moment donat, l’autor Mari posa en boca de Garibaldi,
les següents paraules:
“Debemos esforzarnos todo lo posible para que los
austríacos sean expulsados cuanto antes de suelo italiano y no tengamos que
soportar una guerra de dos o tres años. Pero no podremos alcanzar este
propósito si no estamos muy unidos. Que se dejen de lado los sistemas
políticos. Que no se abran discusiones sobre la forma de gobierno, que no se
levanten partidos. La gran, la única cuestión del momento es la expulsión del
extranjero y la guerra de la independencia. Pensemos solo en eso... Ay de
nosotros si, en vez de estrecharnos todos vigorosamente en torno a esta idea,
dispersamos nuestras fuerzas en amagos distintos e inútiles y peor aún, si
empezamos a esparcir entre nosotros las semillas de la discordia”.
Naturalment no és fàcil i passen mil coses. En un moment de
desànim li diu a la seva dona:
“He vuelto para construir Italia y me encuentro en
un país de chaqueteros y cobardes”
Us
sona tot això?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada