Mentre anava donant forma a la
idea i fent contactes, amb el meu amic Jordi Santolària varem aconseguir, més
ell que jo, un petit encàrrec de la Generalitat sobre el “voluntariat” a
Catalunya. Es tractava de fer un diagnòstic previ i valorar la conveniència de
regular sobre el tema. Amb la meva fal·lera de que quan menys es reguli millor,
sembla clar que en el tema del voluntariat vàrem aconsellar el mateix, sempre
preservant la seguretat jurídica del voluntari.
En el marc d’aquest estudi se’m
va presentar la oportunitat d’acoblar-me a un desplaçament que estava preparant
el departament. El desplaçament tenia per objecte un congrés del “Non profit
sector” a Boston i per completar-lo unes visites a iniciatives voluntàries a
Nova York.
Per optimitzar el preu del
bitllet varem viatjar un dissabte i varem tornar el següent, fet que els tres
components del grup varem trobar raonable. De les experiències de voluntariat
que varem visitar a Nova York destacaré, per curiosa en el nostre àmbit, una
entitat que feia educació d’adults en un menjador d’empresa del City bank que a
les tardes no s’utilitzava. Aquí queda la idea i l’exemple. Val a dir que devia
ser la central o similar, ja que tenia un menjador molt gran pels treballadors.
Del Congrés de Boston he
explicat dotzenes de vegades des de
l’any 1990 com funcionava. Tots els inscrits havien rebut dos mesos abans, no
era el meu cas, un llibre de més de dues mil pàgines amb totes les ponències.
En les sessions el ponent feia una petita presentació de 5 minuts i tota la
resta del temps es dedicava a fer preguntes. Per què llegir o explicar un text
que la gent ja té?
Han passat molts i molts anys i
continuem anant a jornades i congressos en les que el ponent perd el temps
explicant el que pensa i dient a més que
“després en el col·loqui podrem comentar”. Però aquest col·loqui normalment queda molt curt.
Actualment amb els Power Points
encara és pitjor. El ponent ni es llueix explicant-se, es limita a llegir un
paper que tots veiem. Molt i molt temps perdut, poc debat i poc enriquiment.
I encara una cosa referent a
això, per què el presentador o relator d’una taula de congrés ens ha de fer una
llarguíssima presentació del currículum del ponent? Per què cal perdre tant
temps reverenciant als “doctes ponents”? No ho poden posar, si volen alimentar
l’ego i la coqueteria dels acadèmics, al text de la ponència?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada