Passo pel carrer Canuda. Com tothom sap és estret. Un noi negre arrossega un carret de “super” carregat de ferros. Ningú no el mira, sembla transparent.
El dependent d’una botiga de joies està escombrant el carrer. Va amb un vestit molt elegant i corbata. Com els altres no el mira i no es mou per deixar-lo passar. En el moment que passa pel seu costat un ferro que surt una mica més del compte li frega l’americana del darrera, li fa una taca i no sé si li estripa.
Passo de llarg, però quasi me’n alegro (de l’estrip vull dir).
(Quan els veiem per la tele amb la patera “oficialment” ens fan pena i els atenem. Després es queden entre nosaltres però no poden treballar, no poden fer top-manta. Estan reciclant moltes tones de ferro, però ningú no els ho agraeix. Ni tant sols els mirem).
(Segon parèntesi. Mirant fotos del meu fill que ha anat a l’Àfrica, els veig a ell i a la Rosa amb tot de nens agafats de la mà. Què bufons, diu algú ¡. Jo contesto, sí, però aquests d’aquí a 10 anys són els que veiem pel carrer recollint ferros i llavors ja ni els mirem...).
Casualitats de la vida, Ignasi... aquest matí he fet endreça de papers i m’he emportat per llegir un suplement ‘Culturas’ antic, que s’obre amb... quatre pàgines de còmic dedicades a ‘Els rodamons de la ferralla’!
ResponEliminaAl web de La Vanguardia, té l’accés reservat per a subscriptors, però se’n poden veure unes pàgines i esbossos al blog dels autors:
http://sagarfornies.blogspot.com.es/2013/03/los-vagabundos-de-la-chatarra.html