La idea original
Ja he explicat les circumstàncies de les primeres normatives sobre residències de gent gran, vull dir el gran desconcert que hi havia en les primeres normatives. El que potser no he explicat tant perquè ja no corresponia a la meva època, és com era el procediment d’accés a una plaça pública.
Un cop analitzada i aprovada una sol•licitud, la persona podia anar a un centre propi o un centre aliè. De centres propis n'hi havia relativament pocs i con que es venia encara de l'època de les residències de vàlids, la rotació era lenta. Per tant l'administració havia de "comprar" places en el sector privat d'una manera o altra.
Aquests centres que treballen per l'administració han tingut diversos noms i formes contractuals, com concertats o col·laboradors. En termes generals, si no s’adjudicava una plaça en un centre propi, se li deia a la persona que se li concedia una plaça però no se li deia a on. Només se li donava una llista. Ella s’havia de buscar el centre. El desconcert de la família era molt gran: com saber si un centre era prou bo amb la precarietat de normativa i d’informació que teníem? La gent estava totalment desinformada.
Així va germinar la meva idea. Sovint em trucaven coneguts o amics que em preguntaven a quin centre podien anar o si coneixia tal o qual centre. I el cert era que el nivell de desconeixement que teníem era també considerable. Vaig començar a veure que hi havia un servei social a donar a molta gent (ara n’hi diuen “nínxol de mercat”) i que la gent podria pagar per rebre aquest servei.
Amb aquesta idea en brut al cap, és amb la que vaig demanar excedència. Sembla molt poca cosa, però la gracia d'un emprenedor és que es va reinventant a ell mateix i adaptant la idea a les possibilitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada