Berlanga, de pare republicà i que
va haver d’anar a la” División Azul”, per expiar pecats aliens, és, com tothom,
fill de les seves circumstàncies. I en el context franquista en què va viure
ens va deixar perles com Bienvienido Mister Marshall o El verdugo o Plàcido.
No es pot, doncs, treure del context tota la situació. Un cop
acceptat això, la pel·lícula és tendra i humana. També irreal ja que la
narració no és creïble.
L’home savi i civilitzat fuig de
la ciutat i es refugia en un poble endarrerit i miserable on els costums
ancestrals perduren. Tothom fa el seu paper, però sense exageració, el capellà,
el caporal de la guàrdia civil, l’alcalde. Tots accepten les regles del joc
“per què sempre ha estat així”, però dona la sensació de que no se les acaben
de creure. Són com nens petits i reaccionen
primitivament a impulsos primitius. Beati illi...
Té també el seu costat de
descripció (impossible la crítica) social: les tradicions religioses i
pseudoreligioses, la pobresa, el contraban, els tres poders, la picaresca,
l’orgull de poble, la “chuleria”...
Escena mínima: tot és una escena
mínima. Tot són petits detalls deliciosos.
Fantàstic , com sempre, Pepe Isbert
en el seu paper de vigilant del far i de jugador d’escacs per telèfon.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada