L’efecte incentivador
Hi ha una condició bàsica per la concessió d’un ajut: que
serveixi per fer una cosa que sense l’ajut no s’hagués pogut fer. Sempre he
estat en desacord amb aquest principi.
Com a emprenedor, que he estat, ser que quan un vol fer una
cosa, la fa encara que hi hagi de dedicar 16 hores al dia i que no cobri a
final de mes. Quan ja has aconseguit una cosa, amb molt esforç, sovint pots
veure que els altres reben un ajut per fer allò que tu ja has fet...però con
que ja ho has fet no pots rebre l’ajut.
No és la lògica de l’emprenedor la de la Comissió. És
lamentable.
Això referit als ajuts, però en quants temes no passa també a
nivell de territori, o d’autonomia: penses, dissenyes, organitzes,
t’equivoques, corregeixes ... i després un altre aprofita tot el teu esforç.
Ajuts d’Estat: en
resum
No em vull estendre en un tema tant feixuc. Només destacar
algunes coses de tipus general.
Les normes són, com quasi sempre, moltes i molt complexes.
Els polítics que jo he conegut quan arriben al càrrec, normalment,
no saben res d’aquest tema i es pensen que amb els diners del seu pressupost
poden fer el que vulguin. No tenen interès en aprendre-ho. Màxim envien algun
tècnic als cursos que es van oferint.
Els funcionaris europeus tenen una bona dosi de corporativisme.
Saben que si tot es fa més fàcil, molts d’ells acabarien sobrant.
Contractar una empresa privada, amb bons experts en el tema,
possiblement ex-funcionaris de la Comissió, facilita les coses en determinats
moments.
Per últim, Europa dificulta la vida de les administracions i
de les empreses, ja que obliga a guardar tota la informació referent a ajuts
durant 10 anys i no cinc com és lo normal en el mon empresarial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada