Stoner. Jhon
Williams. Barcelona, Edicions 62, 2012.
Stoner, me’l recomana vivament la meva amiga i gran lectora
Anna Monreal. Es podria subtitular com el llibre de Pesoa: Llibre del
desassossec.
El llibre comença pel final, per aquell final que ens espera
en general: l’oblit, la nul·la gratitud pel que hem fet, la mediocritat. I la
pregunta, per què tot plegat?
Que un jove surti
d’un entorn rural miserable a finals del segle XIX, que abandoni el seu destí original per buscar una carrera
literària (tanta força pot tenir un sonet de Shakespeare?), sembla bastant
habitual en les novel·les, però la introducció ja t’ha preparat. Res és
“normal”.
La fredor dels pares, del personatge principal, l’enigmàtic
paper de la seva dona sorprèn enormement. Moltes coses no les acabes
d’entendre. Què ens vol dir Williams amb això?
Els desastres i la mediocritat del mon universitari em són
més propers i m’han explicat històries del mon acadèmic similars a la de la
novel·la. Els problemes amb la seva filla, l’alcoholisme, són més habituals no
ja a la novel·la si no a la vida real. Res semblaria molt especial.
Però en el seu conjunt Stoner és un personatge diferent, accepta resignadament tot el que li va passant
a la vida sense a penes rebel·lar-se. Sembla ben bé que estigui en “una vall de
llàgrimes” però sense esperar cap cel.
El llibre t’acompanya un cop l’has acabat. T’acompanya uns
quans dies. Realment et desassossega.
Fins i tot en el tema de les frases, que m’agrada anar
recollint, també és diferent aquest llibre. A penes en trobes de destacables.
És tot el conjunt el que és, en sentit literal, impressionant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada