Memòries d’un funcionari. 77. Economia. Ajuts d'Estat. 3.

Una visita a la Unió Europea

 

Vàrem tenir ocasió de fer una visita a Brussel·les per fer diferents contactes amb temes d’ajuts d’Estat.

 

La zona “europea” de Brussel·les  impressiona al que la visita per primera vegada. Edificis enormes, plens de funcionaris, que vetllen per Europa. Com tothom sap hi ha El Consell i la Comissió. Al Consell hi treballen els representants dels Estats, que són el que ho preparen tot perquè quan es reuneixi el Consell (reunió de primers ministres o de ministres d’un ram determinat), estigui tot treballat i preparat i puguin acabar de treballar i visualitzar els acords que es prenen. Són uns pocs mils. La Comissió en canvi compta els seus funcionaris per desenes de  milers i la diferència és que no treballen pel seu país si no per Europa en el seu conjunt. I ho fan en tots aquells temes que els Estats han decidit encomanar a la Comissió. Nosaltres anàvem  a veure a la Comissió.

 

Funcionaris de diferents especialitats, dintre d’ajuts d’estat clar, ens van  anar atenent molt amablement. El coneixement directe de les persones, com sempre, ajuda a les dues parts a comprendre els motius de l’altre.

 

En aquest sentit vàrem detectar que molts funcionaris europeus, passen de treballar a la Comissió a fer-ho a empreses privades que després es relacionen amb la Comissió per aprovar expedients per compte dels seus clients, els Estats. Primer fer aplicar la norma i després mirar com es pot re-interpretar.

 

Cada funcionari té un despatx i una pila d’expedients que li passa el seu jefe. Ell ha de vigilar que “en aquell expedient”  es compleixi la normativa comunitària. El seu cap supervisa  que  sigui així. Això, com tothom sap, té un efecte pervers perquè el funcionari de base procura que el seu cap no el trobi massa tou. Per altra banda per bé que estigui un expedient (això en general), si no es troba res malament sembla que el funcionari no se l’hagi mirat.

 

Un funcionari de la Comissió, espanyol, ens va reconèixer que algunes comunitats quasi no enviaven expedients. No feien ajuts? No era el seu problema. Ell s’havia de limitar a analitzar els que tenia sobre la taula. Corol·lari: si compleixes et miren amb  lupa l’expedient. Si no envies res, el més probable és que no passi res. A no ser que sigui una cosa molt grossa.

 

Vàrem tenir la oportunitat de dinar amb un català  molt ben situat en el tema dels ajuts i dels que pretenien simplificar al màxim els processos. Veladament ens va reconèixer les dificultats de la seva tasca. Sembla  que si tot és més complicat, és més difícil saber-ho tot i per tant els “experts” en la matèria també tenen més poder.