Sweig. Maria Antonieta. Barcelona, Acantilado, 2012
Acabo, per ara, les meves lectures d’Sweig amb el fabulós relat de la vida de Maria Antonieta.
Una nena de 15 anys de la cort austríaca, es converteix en la darrera reina de França. Potser encara n’hi va haver més en les restauracions monàrquiques, però Maria Antonieta és la darrera per antonomàsia.
El tema és sobradament conegut i s’ha portat molt a la literatura i al cinema. Però sovint amb un notable grau de frivolitat i destacant aquells aspectes més escandalosos i en alguna ocasió falsos. El propi Sweig es queixa ja l’any 1932.
La descripció de la cort de Versailles és prou clara i entenedora per demostrar que si no s’hagués fet la revolució al 1789, s’hagués fet uns anys més tard. La dinàmica històrica estava madura a França per fer el que es va fer.
El llibre completa molts elements històrics de la vida de Maria Antonieta i també del seu marit Lluís XVI que no coneixia. Un rei dèbil, dubitatiu fins a l’extrem i que, tot dirigint un imperi com el francès, és incapaç de prendre decisions en els moments adequats.
Però més enllà de la historia, Sweig, com quasi sempre, et porta de lo particular a lo general: l’enemistat amb la amistançada del rei Lluis XV i el fet de no dirigir-li la paraula, fet que es converteix en un afer d’estat, és una mostra de com es pot arribar a donar importància a coses i persones que no la tenen, sobre tot si són coses dels que manen. Així mateix el fet de que a un noiet tímid de 16 anys li costés consumar el matrimoni també es converteix en un afer que posa en alerta totes les corones europees, pel que fa a la possible herència dinàstica.
El luxe exagerat i la despesa excessiva és el fet certament més escandalós de Maria Antonieta. D’ella i d'una classe social incapaç d’adaptar-se als temps. Però, no assistim ara mateix, en temps d’empobriment col•lectiu a una ostentació mai vista anteriorment, per part de rics de Rússia, Xina, països àrabs i també dels fatxendes locals ...?
La crueltat de la revolució, no només amb els monarques i els nobles si no “el terror” aplicat a tots els seus artífex i que se’ls va menjant a tots un darrera l’altre, no és també una mostra del terror quotidià que veiem a diferents llocs del mon i, afortunadament en petita escala, també a casa nostra?
Però, a part d’aquests i altres possibles exemples, la metamorfosi del personatge principal des de la frivolitat total, a la dignitat i l’enteresa, durant la segona part del llibre és totalment fascinant. Sweig t’arriba a fer comprendre (no diré justificar) el personatge i gaire bé a admirar-lo, quan s’afronta a l’adversitat, al dolor i a la mort.
Per últim una reflexió intemporal. Anglaterra ja havia mort al seu rei molts anys abans. França no es dona per al•ludida i continua amb la monarquia absoluta i el poble mata al rei a finals del segle XVIII. La cort austríaca, que per cert abandona a Maria Antonieta a la seva sort, tampoc aprèn dels exemples anteriors i caurà 120 anys més tard mantenint l’absolutisme fins al final. És a dir, som incapaços de veure en el que els passa als altres, allò que ens pot passar a nosaltres. Segur que a tothom se li acudeixen més exemples, tant llunyans, com molt, molt propers...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada