Però, a part de tot el descrit en el capítol anterior sobre la configuració del departament, lo més notable va ser la figura del conseller. Antoni Comas havia estat regidor a l’ajuntament de Barcelona i fins i tot en una època els convergents havien fet govern amb els socialistes. En trencar el pacte es va convertir en un anti-socialista radical. Des del primer moment es va veure que el departament estaria molt polititzat i que alguna cosa trencaria l’oasi que havia estat l’ICASS fins aquell moment.
A l’ICASS ens van assignar com a Directora General, Àngels Treserra, que provenia del programa ja existent “Vida als anys”. Segons ella mateixa reconeixia, venia a fer neteja i a tallar caps si era necessari. El pànic va ser tal que dels 9 càrrecs que hi havia entre subdirectors generals i caps de servei no en va quedar cap ni un. No perquè fossin inútils ja que dos d’ells van anar a fer de directors generals i altres van ocupar altres càrrecs. Cal aclarir que no havia canviat el partit del govern...tot això passava dintre del mateix partit (anys després ho vaig tornar a viure).
A Atenció Primària l’Anna Ruano va ser cessada o se’n va anar no ho recordo exactament. Però el que sí recordo és que va ser durament criticada pels pactes que teníem signats amb els ajuntaments per a quatre anys. El nou polític no volia saber res amb els ajuntaments d’esquerres i volia entrar a sang i fetge. En no poder-ho fer va buscar un culpable. Va ser un avís per a navegants. Es van acabar les assessores especials que havíem aconseguit i que ens havien donat un prestigi i es va posar un comissari polític per negociar amb els ens locals. Per tant Atenció Primària seria només el braç executor.
Com a cap ens varen posar a Montserrat Garcia, amiga i companya que estava en una altra unitat. Ella havia de complir les normes vigents i en nosaltres va trobar uns tècnics responsables i lleials.
Val a dir que en aquest cas es va trencar el principi habitual a l'administració de que un cap de secció passa a ser cap de servei, quan aquest marxa. Tant la Montserrat Obiols com jo estàvem "marcats" per haver col•laborat amb l'equip anterior.
La pressió era molt forta, alguna cosa havia canviat, alguna cosa s’havia acabat. Em vaig armar de valor i vaig demanar una excedència. Era el setembre de 1989. Allà quedava el Departament. La Montserrat Obiols va ser transferida en poc temps al Servei de Disminuïts. Deu meu i quantes guerres perdudes¡
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada