Sembla clar que ser funcionari és
un privilegi en el sentit de que tens la feina assegurada. Sovint aquesta
seguretat, que és percebuda com una gran sort per la resta de la societat, no
ho és tant pel funcionari. Com tothom sap, les coses que ja es tenen no es
valoren lo suficient. Si no, no s’entén
com els jugadors de futbol amb els sous que
tenen, no estiguin sempre motivats al 1000 per cent.
Però curiosament, hi ha un altre
privilegi dels funcionaris del que no se’n fa gaire ús i que és tant o més
interessant que l’altre. I d’aquest privilegi se’n diu “excedència”. És a dir,
poder marxar i tornar, amb alguns condicionants lògicament. Sovint quan parlo
amb funcionaris joves, veig que no els tempta aquesta possibilitat. És un
senyal negatiu, perquè vol dir que ja estan molt acomodats a la condició de
funcionari segur, poc arriscat i poc imaginatiu.
He comprovar reiteradament que,
en condicions normals de funcionament burocràtic, un funcionari que
no fa soroll, no crea problemes, és discretament aplicat i una mica
pilota... arriba a subdirector quan li toca. Això depèn una mica de les
circumstàncies. He vist molts subdirectors mediocres, molt mediocres. I
Rarament es cessa a ningú. Com ja he dit a l'Administració funciona (fins i tot entre partits diferents i canvis
de govern) allò de "hoy por ti mañana por mi".
Vull aclarir que en
aquell moment i ateses les circumstàncies, tant internes (el mal ambient), com
externes (la bonança del mercat) vàrem ser molts els companys funcionaris que ens vàrem
llençar a crear petites empreses de serveis socials d'un o altre caire.
Vist des d'ara el resultat és el següent: alguns
vàrem tornar aviat i compartim lo públic i lo privat, altres han tornat “in
extremis” al tancar l’empresa (possibilitat de tornar, com deia al principi) i
alguns valents aguanten com poden el
temporal actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada