La caixa sàvia
Vaig marxar al setembre de 1989 i
em vaig incorporar, provisionalment, al programa que el meu cunyat Salvador estava preparant per a la televisió. Si a sobre de demanar excedència,
tens un parent que et deixa un paraigües mentre penses què fas, què més pots
desitjar?
Què podia fer jo en un programa
de televisió. Em vaig dedicar a la selecció de concursants i a organitzar el
públic que venia cada setmana al Plató a veure el programa. Érem un petit equip
de 3 persones i ens ho passàvem molt bé fent aquesta feina. Era un programa
cultural, a la gent que hi volia assistir al programa li fèiem comprar un
llibre. Els concursant havien de tenir un bon nivell cultural, s’entrevistaven
escriptors, es parlava de llibres, de llengua...
No entraré en detall del
programa, perquè en realitat no va ser més que un parèntesi per a mi, però sí
que vull destacar un parell de coses. Estar en el mon de la televisió venint
dels serveis socials és un xoc important.
En aquell moment encara eren
“vaques grasses” per la televisió i es treballava amb molts mitjans, el que
comparat amb l’escassetat de recursos que teníem a serveis socials era un
contrast molt fort. (Molts anys amb aquesta inèrcia ens han portat on estem ara
al 2013. Jo, sense saber-ho en aquell moment, em vaig beneficiar també de la
rifeta col·lectiva. Mea culpa).
Un altre aspecte que em va
sorprendre era la gran quantitat de gent que es necessitava per fer el
programa. El dia de la gravació podíem ser al plató més de 70 persones
“treballadores” entre els de l’empresa exterior que fèiem el programa i els de
TV3: guionistes, realitzadors, regidors, il·luminació etc. En alguns moments es
parava la gravació i ningú no sabia per què. Jo pensava, algú dels 70 que som
està fent alguna cosa en aquest moment? És una sensació que sempre més he
tingut quan veig alguna filmació, un anunci o similar: cal tanta gent per fer
allò? O es corporativisme?
En el nostre cas observàvem que
si algun dia anàvem especialment bé de temps i pensàvem que acabaríem a bona
hora...sempre passava alguna cosa que feia que s’endarrerís. Finalment varem
descobrir que els treballadors de TV3 si acabàvem més tard de les 9, a les 9 i
10 per exemple, ja tenien dret a una dieta nocturna o similar. Tot i ser una
empresa jove i que els treballadors no eren en sentit estricte, funcionaris, els tics negatius d’una determinada
mentalitat ja es deixaven notar.
L’empresa que gestionava el
programa era jove, les decisions es prenien ràpidament, la gent estava
contenta. En qualsevol cas el pas per aquest mon de la “faràndula” va ser per
mi un relax, que necessitava i una empenta per pensar i posar les primeres
pedres de la idea que realment m’havia impulsat a marxar de l’ICASS, la creació
d’una entitat privada de serveis socials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada