Històries mínimes. Codis interns

Fa pocs dies vaig estar al casament del meu nebot Iñaki. Tot molt bé: el vestit de la núvia, els pètals de rosa, l’arròs, la trobada amb familiars que fa temps que no veus, l’escenari magnífic del monestir de Sant Cugat, un lloc fantàstic per sopar, el vers del padrí, molta gent i sobre tot molts amics dels nuvis.

I aquí vaig, el que més m’ha quedat de tot aquest fet, similar a altres que tothom coneix, és que els seus amics de la infància li van preparar un vídeo amb una gran quantitat de coses i records que possiblement només ells entenien. Són el que podem anomenar  “codis interns”.

I encara més, quan va acabar el vídeo tot el grup, d’un 10 o 12 es va apropar a ell es van abraçar tots 11 o 13 i van començar a cridar saltant: op,op,op,op,op,op,op,op…

Des de quan fan això? Segurament des de molt petits i sempre que es trobin, encara que sigui d’aquí a 40 anys ho tornaran a fer. Magnífic ¡

No vaig poder deixar de pensar en la meva mare i les seves dues germanes. La darrera vegada que van estar juntes, a Valdo, sota el porxo, de cop i volta es van aixecar, es van agafar de les espatlles i van començar a imitar a unes dones velletes de Gijón, las “no sé què”. No ho sabien en aquell moment, però es van acomiadar entre elles per sempre, rient i amb un codi intern. Mai més es van tornar a veure juntes. Una d’elles va morir molt poc després.