Tot lliga. Darrerament he sentit un mon de coses sobre els
donuts.
Que era un negoci familiar i que se’l van vendre per
900 milions d’euros. Per què? Per què els fills (normalment) dels creadors de
les empreses se la venen i es dediquen a viure bé ? Per què no continuen al peu
del canó? Sí ja se, l’economia global i tot això, però comencen a ser masses. No
seran ells els que estan perdent la “cultura de l’esforç”?
Ho compra una multinacional i troba que això de portar els
donuts cada dia és massa car. Total que canvien el producte i ja no és tant bo.
(Ho he comprovat, pecador de mi, un dia
d’aquests).
Avui anant a la guarderia he passat per una escola. Molts
nens sortien menjant un bocata de pa amb alguna cosa, fins i tot he vist uns
avis que primer feien menjar una poma (que portaven pelada de casa) al seu net.
Cap donut.
On queda allò de l’anunci i el nen que s’havia descuidat
“els donuts”?
Una barreja de més austeritat i més consciència alimentària
han fet disminuir el consum de donuts. I si a sobre el producte és més
dolent... ja tenim la quadratura del cercle.
Cal reinventar-se. Precisament el sector del pa ho ha fet i amb
molt èxit¡
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada