Memòries d’un funcionari. 59. ICASS, segona edició. 1.

Quan vaig retornar, em vaig haver de conformar amb un plaça de nivell bàsic. De res va servir que jo hagués estat cap de secció dos anys, perquè la plaça mai ser convocada i si no la tens en propietat no “consolides nivell” que diuen els funcionaris. És obligació convocar una plaça en sis mesos un cop l’està ocupant algú, però aquesta prescripció legal s’incompleix sistemàticament. El resultat és que l’Administració va incomplir la llei i jo vaig pagar les conseqüències.

Val la pena detenir-se breument en aquest concepte de “consolidar nivell”. A l’Administració el sou es compon de: sou base, complement específic (el més substanciós) i complement de destinació. Cada dos anys d’estar en una càrrec es “consoliden” dos nivells del “nivell de destinació”. En el moment que una persona és cessada d’un càrrec si li han de mantenir les retribucions corresponents al nivell de destinació assolit amb una reducció de dos nivells.

Una altra cosa és que a més, es mantingui a la persona, pels motius que siguin, en una plaça de nivell alt. El resultat final és que con que la gent va pujant i després, amb un canvi de govern pot ser cessada o pot desaparèixer la seva plaça, els costos estructurals sempre van en augment. I hi ha una tendència creixent a que hi hagi algunes persones cobrant molt, sense fer res. Aquest fet a més de tenir una repercussió econòmica, en té una altra de modèlica: la gent amb sous més justos, que és la que fa la feina, no pot si no escandalitzar-se davant d’aquesta situació.

Em vaig incorporar al Departament de Benestar el 2 de febrer de 1995. D’entrada no van saber on col·locar-me físicament i vaig compartir un espai molt limitat amb un becari durant un mes.

La primera setmana em va passar una anècdota curiosa. Vaig entrar un dilluns. Gran part de la gent estava en un Congrés de Serveis Socials. El dimarts em van encarregar que preparés una intervenció en una taula rodona que organitzava l’Ajuntament de Barcelona i a la que clarament ningú no hi volia anar. Li van endossar el  “mort” a l’últim que havia arribat, perquè en el fons no volien jugar a camp contrari. A mi m’era igual. Total que m’ho vaig preparar i tot va anar bé. L’anècdota dintre de l’anècdota la va posar una senyora que després d’escoltar pacientment una bona estona al tècnic municipal, cantant les excel·lències del què feia l’Ajuntament, va dir que el que no li agradava era que hi havia moltes caques de gos als carrers¡¡¡ Possiblement aquella dona no havia entès res del que s’havia dit i el que ella volia era dir el que va dir...Però també la persona de l’ajuntament va quedar com totalment allunyada de les preocupacions reals de la gent.