L'ICASS de Josep Maria Ramírez.
Inicis En Josep Maria feia poc que havia arribat a l’ICASS quan jo vaig tornar. Abans d’ell hi havia hagut uns quans anys en Vicenç Chiquillo. En Vicens és un exemple paradigmàtic del que és el funcionari acomodatici. Quan el vaig conèixer l’any 1983, estava encara als antics serveis per a gent gran del ministeri. Ben bé un prototipus dels funcionaris franquistes traspassats que no se’n fiaven i que posaven pals a les rodes (veure capítol 25). Va ser ell que em va dir dues frases que mai no he oblidat. La primera: “facis el que facis el que vingui darrera teu ho trobarà malament” deu meu¡ Sap més el dimoni per vell que per diable¡ i que cert que és això¡ Ho he hagut de veure i patir moltes vegades a la vida. La segona : “fes sempre el que digui el director general”. Complint aquest principi bàsic del “peloteo”...va arribar ni més ni menys que a Director General.
En Josep Maria era un tecnòcrata i venia d'un hospital privat.. No era del partit i em va confessar que això li va portar molts problemes perquè en els partits hi ha gent fent mèrits en una cua virtual per arribar a ser Director General. Ell s’havia saltat la cua i alguns no li perdonaven. Tenia un sistema de direcció molt participatiu: el dimarts reunia a tot l’equip de direcció perquè totes les unitats sabessin de les altres. El dimecres reunia a tots els caps, fins a cap de secció, unes 20 persones, per exposar i discutir temes més generals. Hi havia bastant bon rotllo. A més es passejava molt per la planta i de cop seia davant d’algú i li preguntava què estava fent. A alguns caps això no els agradava gaire...però crec que és la única manera de saber realment què passa en una unitat. Si no els caps intermedis sempre ho filtren tot: la informació, l’ambient, les opinions...
Inicialment en Ramírez em va dedicar a fer encàrrecs de la Direcció, a fer la memòria del Departament i coses així. Entre aquests encàrrecs hi havia la coordinació d’uns actes amb les entitats de serveis socials per tal que entressin en processos d’auditoria econòmica. Segons la seva sensació el sector dels serveis socials, en especial els dels discapacitats estava “en fallida”, però anava tirant la pilota endavant. Durant el seu mandat es va treballar sobre tot en aquesta direcció.
Una anècdota. En aquesta primera època treballava de costat amb Jordi Cucurull. Es va morir el seu pare, el poeta Felix Cucurull. Vàrem a anar a l’enterrament, a Arenys, en Josep Maria i jo. Era a les 4 de la tarda. A la sortida en Josep Maria em va venir a dir que se li feia estrany a aquella hora anar a casa seva (vivia a Mataró). Li vaig dir que faria santament en dedicar la tarda a jugar amb el seu fill ni que fos per una vegada. La seva mentalitat “d’executiu” es negava a fer una cosa així, però, per una vegada, ho va fer.
Inicis En Josep Maria feia poc que havia arribat a l’ICASS quan jo vaig tornar. Abans d’ell hi havia hagut uns quans anys en Vicenç Chiquillo. En Vicens és un exemple paradigmàtic del que és el funcionari acomodatici. Quan el vaig conèixer l’any 1983, estava encara als antics serveis per a gent gran del ministeri. Ben bé un prototipus dels funcionaris franquistes traspassats que no se’n fiaven i que posaven pals a les rodes (veure capítol 25). Va ser ell que em va dir dues frases que mai no he oblidat. La primera: “facis el que facis el que vingui darrera teu ho trobarà malament” deu meu¡ Sap més el dimoni per vell que per diable¡ i que cert que és això¡ Ho he hagut de veure i patir moltes vegades a la vida. La segona : “fes sempre el que digui el director general”. Complint aquest principi bàsic del “peloteo”...va arribar ni més ni menys que a Director General.
En Josep Maria era un tecnòcrata i venia d'un hospital privat.. No era del partit i em va confessar que això li va portar molts problemes perquè en els partits hi ha gent fent mèrits en una cua virtual per arribar a ser Director General. Ell s’havia saltat la cua i alguns no li perdonaven. Tenia un sistema de direcció molt participatiu: el dimarts reunia a tot l’equip de direcció perquè totes les unitats sabessin de les altres. El dimecres reunia a tots els caps, fins a cap de secció, unes 20 persones, per exposar i discutir temes més generals. Hi havia bastant bon rotllo. A més es passejava molt per la planta i de cop seia davant d’algú i li preguntava què estava fent. A alguns caps això no els agradava gaire...però crec que és la única manera de saber realment què passa en una unitat. Si no els caps intermedis sempre ho filtren tot: la informació, l’ambient, les opinions...
Inicialment en Ramírez em va dedicar a fer encàrrecs de la Direcció, a fer la memòria del Departament i coses així. Entre aquests encàrrecs hi havia la coordinació d’uns actes amb les entitats de serveis socials per tal que entressin en processos d’auditoria econòmica. Segons la seva sensació el sector dels serveis socials, en especial els dels discapacitats estava “en fallida”, però anava tirant la pilota endavant. Durant el seu mandat es va treballar sobre tot en aquesta direcció.
Una anècdota. En aquesta primera època treballava de costat amb Jordi Cucurull. Es va morir el seu pare, el poeta Felix Cucurull. Vàrem a anar a l’enterrament, a Arenys, en Josep Maria i jo. Era a les 4 de la tarda. A la sortida en Josep Maria em va venir a dir que se li feia estrany a aquella hora anar a casa seva (vivia a Mataró). Li vaig dir que faria santament en dedicar la tarda a jugar amb el seu fill ni que fos per una vegada. La seva mentalitat “d’executiu” es negava a fer una cosa així, però, per una vegada, ho va fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada