Cinema. Escenes mínimes. Satyricon

Fellini.  Satyricon. 1969

La filmoteca ens ofereix aquesta cinta i ens la fa precedir d’una excel·lent mini-conferència d’una professora de la Universitat de Madrid, dintre del cicle “Cinema i art”. No sé si l’havia vista fa 30 anys, però la veritat és que no recordava res.

A partir del text del romà Petronio, Fellini ens mostra la seva visió de la Roma del segle I.
Ja et diuen al principi que no et preocupis per entendre-ho tot. El propi Fellini va dir que la pel·lícula no s’havia d’entendre si no que s’havia de “sentir”. És un descans, perquè et relaxes i et deixes penetrar pels diferents contes que es van empalmant...deliciós.
Les historietes són a quina més curiosa per no dir grotesca. No les mencionaré. Només comentaré alguns aspectes generals:

.Roma al segle I és, segons Fellini, una societat acabada, centrada en els plaers i en la riquesa. Ha perdut la “virtut” dels primers temps. Està ja en decadència.

.En aquesta davallada tenen un paper important els “nous rics”, els lliberts” els antics esclaus vinguts a més.

.”Roma” no hi és a la pel·lícula. No sé que ens vol dir Fellini. Hi ha les escenes interiors de les cases, però l’exterior és sempre un desert de terra.

.Les escenes d’orgies i banquets “impossibles”, ja s’han vist en altres pel·lícules, però Fellini aconsegueix fer-te agafar fàstic amb la seva visió.

.L’escena final és potser la més felliniana de totes. Un mort deixa en el seu testament que els seus hereus se l’han de menjar si volen els diners. L’escena mostra tot de “vells” menjant la carn fastigosa, mentre els joves agafen un vaixell i se’n van a explorar nous mons... Un cant a l’esperança?

Es sorprenent que una cinta així no es passi més en cinemes d’assaig o fins i tot per la tele.