La gran belleza, Paolo Sorretino, 2013, protagonitzada per l’immens
Toni Servillo.
Fastuós homenatge a una micro-Roma que difícilment els
turistes podem arribar a copsar amb uns pocs dies d'estada. Escenaris íntims,
recons desconeguts, palaus insospitats.
Una Roma, envaïda pels turistes. Fet que el director deixa
clar a la primera escena i que com un mal menor inevitable, deixa de costat.
Una Roma d'un grup minoritari d'esnobs i vividors que passen
les seves nits bevent, dient bajanades i fent "trenets" que,
afortunadament, no van enlloc.
Uns transfons nostàlgic i zenital a partir de l'aniversari
del protagonista, que fa 65 anys. Un mon que comença a desaparèixer, que no té
res a dintre i que es recrea en la buidor. Un protagonista que fa quaranta anys
que busca "la gran bellesa" per escriure sobre ella, però que no l'ha
trobat i sap que no la trobarà. Tot s'ha acabat.
Cal mantenir aquesta falsedat i aquesta falsa alegria. Quan,
per una vegada, diu la veritat del que pensa d'una altra persona, es produeix
el desconcert i el caos. No val la pena.
Quan s'apropa a fer una pregunta a un cardenal, aquest no té
res a dir-li. Res. I es refugia en una benedicció en llatí. Desolador.
I per sota de tot el tema, personatges felinians grotescs i
impossibles. Una antiga bellesa lletja i
horrible, una monja "santa", una monja que li suen les mans,
una col·lecció d'esnobs estúpids. I un noble que és convidat a un sopar
substituint a un altre noble, un Colonna. La resposta, escena mínima i
esperpèntica és: "No podem, vàrem
estar dos segles barallats". Però hi van, perquè estan arruïnats i necessiten
els diners.
Imprescindible. Dues vegades millor que una.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada