Els meus llibres preferits. Trilogía “Las grandes familias”.

Druon  Maurice. Trilogía “Las grandes familias”.  Inclou: Las grandes familias ( 1948). La caída de los cuerpos ( 1950). Cita en los infiernos (1951). Barcelona. Asteroide, 2010.

Excel·lent  novel·la que narra, en versió francesa, no ja la pujada si no solsament el declivi d'unes grans famílies de la noblesa de França. Unes famílies que centren tot el que queda de la seva història en dos joves germans sobre els que cau una història secular i a la que no poden fer front.

Més que explicar la història, per altra banda una mica tòpica (veure a més l'excel·lent "Els Bradenbourg" de Thomas Man que ja he comentat) de nobleses que van a  menys i s'arruïnen, com els seus propis castells que cauen físicament, els ambiciosos que pugen des de la misèria i que són els més perillosos, les misèries de la política, els fatxendes dels negocis i de la borsa (el crac del 29 hi és present d'alguna manera), el llibre va més enllà.

En un París entre guerres (del 1916 al 1939) com per sobre del mon i els seus problemes, els protagonistes viuen en un mon tancat, on hi són els pocs que configuren "la societat" i en el que  viuen els seus amors, els seus abandonaments, les seves traïcions, les seves misèries.

Més enllà de la seva excel·lent narració, el llibre m'ha deixat un regust cenital. Els personatges que conformen aquests finals són varis. No només els protagonistes el noi i la noia joves si no també el noble italià sol i sense fills descendent d'emperadors romans i una bona col·lecció de personatges als que els uneix un fet: no tenen descendència. És un mon que s'acaba,  ineluctablement. Druon no ens fa penetrar en la segona guerra, ens quedem a les portes, però d'alguna manera hi és present. Aquí està la frontera entre dos mons i entre dues maneres d'entendre'l. Què els passarà als nostres protagonistes que només tenen 25 anys? La mort a la guerra, desitjada però no sabem si consumada? El llibre sembla inacabat, sembla que li falti un altre volum, però potser no cal. Tot està dat i beneit.

Gracies a Asteroide aquesta trilogia ha arribat a nosaltres aquesta dècada. Molt recomanable

 

Algunes frases sublims per llegir a poc a poc:

Cuando uno envejece, debe ser una gran alegría haber podido  conservar alguna pasión.

Al cabo del tiempo, aprenderían que las personas mayores no existen, porque sus certezas no son sino aparentes, superficiales, ilusorias, porque nadie  es adulto del todo para sí mismo.

La sociedad está constituida de manera que nadie se atreve a tocar sus viejos ídolos, aunque sus virtudes decaigan. Los primeros en darse cuenta de que ya no se puede creer en ellos se ven paralizados por los que todavía creen; las leyendas difunden demasiado terror, demasiados diáconos se nutren todavía de su servicio para que se las pueda tocar, y es preciso esperar a que se derrumben ellos solos sobre la podredumbre de sus pedestales.

Todos aquellos que han querido enriquecerse sin hacer nada son los que han creado los "piratas de la economía"... y llegan a olvidar que su poder colosal se basa en el trigo que se trilla, en el metal que se funde, en objetos que pasan de una mano a otra, en barcos que pueden naufragar, en el trabajo de los hombres y en sus necesidades. (Escrit al 1948, fent referència a  la crisi del 1929. No aprenem mai, està vist).

Usted no sabe como resuenan los pasos de un viejo solo, en una casa vacía.

Siempre se veía gravitar, empujarse, amontonarse, abrazarse, adularse, juzgarse u odiarse a los mismos centenares escasos de individuos, que pertenecían a lo más notorio del Parlamento, las letras, las artes, la medicina o a los tribunales, a los más poderosos de las finanzas y los negocios, a los más sobresalientes entre los extranjeros de paso, a los más prometedores o a los más hábiles de la juventud,, a los más ricos entre los ricos, a los más ociosos entre los ociosos, a los más granados de la aristocracia,  a los más mundanos del mundo.

Prodigiosa feria de las vanidades ¿Qué impulso interior, qué necesidad movía a esa gente a recibirse, a invitarse, a fingir placer en lugares donde se aburrían, a ofenderse si no figuraban en una lista de invitados, pero a quejarse cada vez que recibían otra invitación, a aplaudir obras que despreciaban, a deshacerse en sonrisas a indiferentes...

No existe mayor placer que mostrar los lugares que amo a los seres que amo.

(A  algú que s'està morint): "Buenas noches" dijo Jean Noel, consciente de que aquella "noche" era la eternidad. ( qui no ha viscut  aquesta sensació tan ben descrita en 8 paraules?).

Le dolía el amor (perdut), casi como a un amputado puede dolerle un miembro que le han cercenado.

Cuando los pueblos se agotan fabricando armas, siempre acarician la ilusión absurda de que no tendrán que utilizarlas, mientras que el peso mismo de esas armas los arrastra a la muerte.

(De Venècia). ¿Cuánto amo esta ciudad! En cuanto llego me siento en paz. Una paz... ¿Cómo decirlo?...una paz un poco superior a la alegría.