L’estació de Valldoreix, afortunadament conservada, encara
avui,més o menys com era, ja provocava en nosaltres una primera sensació
d’estar “molt lluny”, com en un conte de fades.
La casa tenia un pati gran per davant, en pujada, i un
enorme (al menys en el meu record) pinar per darrera. Per sempre més la
fragància de pi junt amb aquell ventet que mou una mica les fulles està
integrat, en el meu record, a aquells
moments deliciosos passats allà.
Fa poc hi vàrem anar amb els meus cosins. No hi ha pinar¡
Han fet un munt de cases a la part del darrera.
El paradís perdut¡
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada