Fins aquest moment a Catalunya
només existia una casa de dones maltractades, històrica i pionera des del anys
80, de l’Ajuntament de Barcelona. Per llei corresponia a la Generalitat crear aquesta xarxa.
El primer va ser convèncer al
Conseller. En una reunió amb ell poc menys que va dir que “endavant” però com a
mal menor o quin remei. És cert que és un sector poc gratificant i difícil i
possiblement amb pocs resultats polítics. I També amb poca presència a la
premsa i possiblement aquesta en negatiu. Però corresponia a la Generalitat
fer-ho.
Vàrem obrir cases a Tarragona,
Lleida i Girona. Les tres pel sistema de concurs perquè una empresa exterior
les gestionés. El resultat va ser molt bo i moltes dones van poder ser ateses.
No cantaré ara les excel·lències del que
són les cases, només mencionaré alguns aspectes més genèrics sobre gestió
pública.
Vàrem fer els plecs el millor que
vàrem poder. En algun lloc del plec va semblar adequat dir que la direcció del centre podria opinar
i fins i tot declinar sobre l’ingrés d’alguna dona que pogués pertorbar l’ambient general. Ho vàrem fer a
fi de bé, naturalment. Però ens va provocar alguns problemes: en una de les
cases, ja que la directora va
re-interpretar al seu favor aquesta clàusula i només acceptava casos “fàcils”
deixant els complicats per un altre.
La reflexió general és que en una
administració cada cop més bolcada a la gestió externa, són fonamentals uns
bons equips per treballar i dissenyar el plecs dels contractes. Aquests
plecs definiran un servei durant 5 o 6
anys, tant els mecanismes d’adjudicació com els de seguiment i control. Això no
vol dir que hagin de ser complicats però
sí clars i precisos.
Normalment, en l’elaboració dels
contractes hi ha una”baralla” entre els tècnics en el tema i els juristes per
el percentatge de punts que ha de valdre l’oferta econòmica. Tradicionalment
s’ha cregut que a l’Administració quan més ajustat fos el preu més bon ús
s’està donant als recursos públics. Però sovint s’ha oblidat que el preu d’un
contracte marca tendència i per tant sous de conveni col·lectiu. Part de la precarietat
salarial que hi ha en alguns sectors dels serveis socials es deu a aquesta
febre estalviadora.
Tornant a la problemàtica de les
cases de dones maltractades, un apunt referent a la ”sortida” de les dones de
la casa. Quan una dona ha superat la por, s’ha refet psicològicament del
maltractes, ha recuperat la seva autoestima i creiem que ja pot sortir al
carrer... topem amb la duresa del sistema econòmic en la seva versió més
sagnant: amb un sou baix, que normalment és el que pot aconseguir aquesta dona,
és molt difícil tirar endavant la seva vida i la dels seus fills. Els
maltractaments de la parella es substitueixen pels maltractaments de la vida i
la situació és molt dura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada