Quan em vaig tornar a fer càrrec
d’Atenció primària, l’ICASS tenia a
Barcelona 2 menjadors socials, un al Paral·lel i l’altre al Clot. Ja n’he
parlat anteriorment. Continuàvem fent la gestió, però ja sense talonari per fer
els pagaments. Crec que el menjador del Clot ja el gestionava una empresa i
només el del Paral·lel continuava amb personal propi. Treballàvem amb l’Ajuntament de Barcelona per
tal de que els usuaris fossin els adequats i tinguessin al darrera un pla
d’atenció. Ara ja existia el PIRMI i això era més possible. També varem
traspassar els menjadors a l’Ajuntament de Barcelona doncs també són competència
local.
No vull deixar de confessar, que
en aquell moment pensàvem que els menjadors socials havien de ser una cosa
residual, i sempre amb un programa de reinserció al darrera. La terrible
realitat actual ha convertit els menjadors socials en una eina essencial. Però,
atenció, cal estar molt atent per reduir aquests serveis així que sigui
possible. No deixen de ser l’expressió més clara del “peix i de la canya”.
Ahir mateix sortia al diari el
cas d’un senyor que ha perdut el bar que portava. En vol agafar un altre però
no por pagar el traspàs. Estarem molt temps fent-li beneficència quan el que
necessita és que algú li deixi, en bones condicions de devolució, els diners per
tornar a començar?
Els diners en talonari
Crec que no he fet menció anteriorment
a lo dels diners en metàl·lic, ho faig ara (abans que el temps ho esborri que
diria aquell). A la primera època de l'ICASS, els gestors de programes teníem
talonari per pagar als proveïdors. El taló havia de tenir dues signatures,
lògicament. Això permetia que en comptes de cobrar-te un 30 % més a compte del
retràs en el cobrament, podies negociar amb el proveïdor un descompte si
pagaves a 31 de cada mes. Semblaria
impossible avui, no? Però era així.
Una vegada, un executiu de El
Corte Inglés, em comentava que ells carregaven directament un 20% en el preu
quan feien una oferta a la Generalitat o
aquesta els la demanava. Podem imaginar que la Generalitat ho pagués tot un
30% més barat? Quina màquina burocràtica és tant perversa, s’inventa tants
controls que fan que el proveïdor cobri tard?
A més, això té un corol·lari
important: els petits empresaris no podem aguantar aquesta dilació i, o bé no es presenten als concursos o bé poden
acabar arruïnats. Tots coneixem emprenedors que s’han arruïnat per el retràs de
l’Administració. Molt greu.
No em refereixo al moment actual
que és un dramatisme de caixa total. Em refereixo als períodes normals, als 30
anys de Generalitat que ja portem.
Programes especials
A més del programes de Droga,
SIDA i altres que havien anat agafant vida pròpia en els anys que vaig estar
fora, restaven encara un conjunt de serveis que subvencionàvem sobre tot del camp de la marginació social, albergs, centres d’atenció
o similars. Vàrem ser els primers en ajudar a una Associació de marroquins
El que recordo com a més
destacable d’aquesta època va ser el cas dels “bosnians”. Amb la guerra dels
balcans uns quans refugiats varen correspondre a Catalunya i varen ser ubicats
en apartaments. No eren uns “pobres” que acceptaven els que se’ls donava, més
aviat eren reivindicatius i portaven alguns problemes. La Conxita Vila va
coordinar tot aquest tema per part nostre amb una gran eficàcia. L’anècdota va
ser una nena de 11 anys que havia aprés castellà - sud-americà en realitat- tota sola, mirant telenovel·les
i que ens va fer les tasques de traducció i interlocució amb el grup.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada