Opinió breu. El cas Palau i les Comissions Interdepartamentals

Ho tenia previst per el final de les meves memòries de funcionari, comentar aquet tema de les Comissions Interdepartamentals, però en aquest moment que s’està jutjant el cas Palau,  crec que puc oferir una visió curiosa.

Com és possible que en el cas Palau a tanta gent se li passessin  per alt tants disbarats durant tant de temps? Per suposat hi ha la confessada mala fe del Sr. Millet. Però hi pot haver un altre variable: la gent no es mira els papers quan va a una reunió. I no se’ls mira perquè té moltes comissions i moltes reunions en una mateixa setmana i no té temps,  i acaba confiant en els que porten el tema i en la seva bona fe.
Ho he viscut, en petita escala, a partir de les reunions interdepartamentals a les que em toca anar sovint substituint al meu director general. Són reunions de directors generals. Certament hi ha un número excessiu de comissions i un nombre excessius de documents a mirar-se per a cada reunió.  I els directors generals sovint es presenten sense haver mirat els papers, escolten el que els diuen, i aproven el que s’hagi d’aprovar. No es tracta, en el meu cas, de temes absolutament transcendents  però et pots imaginar, només imaginar, que en molts altres àmbits passa el mateix. El meu anterior Secretari d’Economia explicava que estava a més de 30 Comissions. En general, quan més alt és el nivell formal dels membres d’una comissió, més important és aquesta. Després, quan s’ha de treballar de debò es creen comissions tècniques que són les que fan la feina...

Sí això és així, és que com a Administració tenim un problema. Tot és massa complicat. Tothom vol fer plans especials, plans estratègics, acords marc. Comissions, papers i papers. I si en la major part dels temes la cosa va funcionant, de cop es produeix un tema greu i resulta que ningú no s’havia estudiat amb calma els papers. No els culpo, són fills d’aquest sistema de funcionament, però potser que en ho fem mirar.