De viatge. Astúries 2014. 4. de maig. El retorn.

Si és cert aquella tesi tomista segons la qual “tempus es numerus motus secundum prius et posterius” (el temps és l’ordre del moviment segons un abans un després), no hem estat a Asturies dos dies si no molts més.

Teníem la sensació de temps allargat, de contacte amb la història, d’estar “fent” o “re-fent” historia, la nostra, la dels nostres pares, la dels nostres avis. En aquestes ocasions pots posar-te a parlar i a  dinar amb una persona que fa 50 anys que no veus, com si us haguéssiu acomiadat ahir. Saps que hi ha gent molt diferent i amb maneres de pensar molt variades, però busques no allò que separa si no allò que uneix. Arribes a fer coses que mai haguessis pensat que faries.

Anar i tornar en autocar és una “matada”, però una “matada” litúrgica que vivim amb alegria i bon humor. La fredor de l’avió i de trobar-nos directament allà no hagués estat el mateix. El meu germà Carles ha vingut des de Madrid per anar i tornar amb nosaltres des de Catalunya.

Sens dubte el lector pot traslladar aquestes sensacions a altres de similars, amb decorats i personatges diferents, però amb la mateixa profunditat. És el sentit de pertinença  a alguna cosa: una família, un club, un país, un grup d’amics. És una sensació sana i enriquidora. Però atenció, mai ha de servir per pensar que aquell “grup” és superior a uns altres. Simplement és el nostre.

Una cosina i una neboda ens preparen un excel·lent i abundant “càtering” pel viatge de tornada.  Això forma part de la seva enorme capacitat d’acollir, d’elles i del poble asturià en general.

Del Cantàbric  a la Mediterrània. Punt i  final.