El
nostre avi va vendre el quadre i mai s’havia sabut què havia passat amb ell.
Fins que algú ens va dir que el tenien els Valls i Taberner. El vàrem
localitzar en un domicili privat de Barcelona. El quadre “perdut” sempre havia
estat a Barcelona. Vàrem demanar per veure’l i la meva mare que encara vivia el
va poder veure, també el meu pare i el meu tiet que l’havien vist en el seu
lloc. El Sr. Valls el va vendre al Museo del Prado que el té cedit al Museo de
Bellas Artes d’Oviedo.
Ens
desplacem fins a Avilés, passem per davant del centre Niemeyer i pugem un
turonet per dinar. Mentre esperem als que falten van caient les ampolles de
sidrina...fins a 12. És una litúrgia primitiva i autèntica. La sidra cau
parcialment a terra quan s’aboca i
tothom veu amb el mateix got. La cerimònia té un punt de “comunió” i de “pertinença”
que emociona. Se’ls veu orgullosos fent això.
Després
ens porten al Cabo Peñas ( Peñes en bable). El paisatge és impressionant, fa
pensar més en Normandia o Irlanda que en la nostra Mediterrània. El verd lluita
amb l’aigua ben bé fins a la punta dels penya-segats o fins a la sorra de les
platges. El vent, que també diuen que torna boja a la gent, ens acompanya.
I
ja que parlo del bable, no puc deixar de fer un petit comentari. Al principi de
tot d’aquest blog, vaig publicar una entrada sobre “les llengües dels meus
pares”. Allà deia que el castellà ha eliminat la llengua de la meva mare, el
bable, i està atacant la llengua del meu pare, el català. I així és. Tot i que
s’està fent un interessant intent de nova introducció. És, però, molt difícil.
Se’ns
fa tard per anar al centre Niemeyer. Llàstima. O no. Haurem de tornar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada