La darrera pel·lícula, del director John Maybury, de l’any
1998, explica un fragment de la vida de Bacon, en
l’època del seu amant George. Com algun altre amant anterior acaba de mala
manera, suïcidant-se.
No
tinc elements per valorar la pel·lícula i encara menys la vida i obra de Bacon,
però una sensació general em pertorba:
Quan visitem un museu veiem l’obra del autor “posada en net”, en unes sales
netes, un quadres ben emmarcats i t’expliquen unes vides “pintoresques” com a
característiques d’aquest tipus de gent. Però quan ho veus en les pel·lícules,
molts d’aquests personatges semblen, egoistes, egocèntrics, repulsius,
impossible de conviure amb ells. Quasi et sap greu per les persones que els va
tocar conviure amb ells.
A
nosaltres ens queda la part “genial”, però en fred. Potser és millor així.
I
com exemple, una escena mínima de la pel·lícula: la persona que presenta la
seva exposició al Gran Palais de París, llegeix un paper, sense cap sentiment
ni passió, amb un to fred i avorrit. Bacon aguanta el discurs, però el director
de la pel·lícula dona a entendre el desencant del pintor, reconegut per
“l’establishment”, però que veu que no
s’ha captat la seva força. Es produeix com un “engany” mutu entre els
dos. Jo accepto el teu homenatge, tot i que no en tens ni idea, i jo em faig ric i famós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada