La lògica dels panys. Francesc Josep Vélez. Barcelona, 2013.
RBA
El meu amic Francesc, és poeta, és narrador, és filòsof i
és professor de filosofia. Però jo diria que la faceta de filòsof és la que està
omnipresent en tot el que fa.
En els contes que ens presenta en aquest llibre, sempre hi
ha un raonament filosòfic. Són contes amb història, sí, amb intriga fins i tot,
però lo determinant és allò que en Francesc ens vol dir en cadascun d’ells.
Naturalment, no em puc atrevir a fer comentaris filosòfics
sobre els conceptes que analitza, em limitaré a dos comentaris.
El primer és referent als contes. Alguns d’ells més que un
conte semblen una essència d’una novel·la, una gota de perfum, condensada i
espessa. A mi m’agraden els llibres “gruixuts” no simplement pel volum de
pàgines si no perquè l’autor ho detalla tot, ho mastega i això implica
moltes pàgines. Posaré un exemple. Thomas Mann pren de la Bíblia la història de
Jacob i Esaú i dels fills de Jacob (les 12 tribus d’Israel) i converteix
aquella gota de perfum del text bíblic, condensat per la tradició oral de
segles, en 4 volums de 500 pàgines. El
lector ja sap la “historieta”, però ell esmicola tots els petits detalls. Són
uns llibres poc coneguts. Jo només he pogut llegir el primer.
El segon aspecte és referent a la poesia. En Francesc és un
poeta i a vegades escrivint en prosa tens la sensació d’estar llegint poesia.
Uns petits fragments:
Camps, oblidats camps
d’ordi cosits de roselles, de mates de fonoll espitregat, de tiges escapçades,
de fosques llodrigueres, de nusos d’esbarzers, tot plegat en una aspra i
caòtica mixtura, esbossos de mur de paret seca, troncs esparsos i recremats,
llits de velles fogueres, bancals desmadeixats, matolls de mals averanys...(L’ànima
de les basses).
L’avinguda deserta per
on caminava també sorprenia per un altre fenomen singular: estava
flanquejada a banda i banda per una
estesa infinita d’arbres d’altura mitjana, de fulles grans, tacte aspre i verd
fosc, en l’acabament de les branques dels quals, vinclant-les, florien unes
mates espesses i compactes de petites flors, blanques i blaves la majoria,
grosella intensa la resta, que no només escampaven llum i contrastaven
ferotgement amb les fulles, si no que donaven a l’avinguda un aire d’Olimp
primaveral amb festa grossa. (Caxtla, la ciutat)
La vaig estimar molt,
la Vane, i sé del cert que ella em va correspondre, vam compartir dies de
boscos i nits de desert, vam sadollar plegades desigs i desficis, vam beure,
vam fumar i sobretot vam riure, vam ser felices juntes. (Una vida).
Hi ha la llavor
magnífica del que serà el retorn, del que representarà algun dia tornar a la
cambra de casa, als vells llençols, a les cares del barri, a la gent de la
botiga de la cantonada, que per una enigmàtica llei de la constància hauran
canviat però romandran iguals, hauran vist alterada com el viatger, com
l’emigrant, la seva realitat, però conservaran els trets distintius últims que
les fan individuals i eternes. (Una vida).
Molt recomanable.
...moltíssimes gràcies pel teu comentari... És veritat que, a propòsit de la publicació d'aquest recull de relats, m'he trobat molt en el cor de la problemática dels gèneres (poesia, conte, novel·la...), en la diversa utilització que del llenguatge es fa segons s'escrigui poesia o narrativa, en la diversificació dels temes que hom toca en la poesía o en el relat... i a més a més, evidentment, tot més o menys amanit amb els plantejaments més filosòfics, ètics, reflexius...
ResponElimina...però, com deia: gràcies pels teus comentaris i espero que els relats de La lógica dels panys, t'hagin complagut. És un goig tenir bons lectors!