Dons bé, per aquesta tasca de
cuidar a la persona gran i la casa l’any 1990 la família pagava 150.000
pessetes, uns 900 euros, més seguretat social naturalment. Actualment
estem igualment en els 900 euros, però
en el mercat hi ha qui paga 600 o 700 i sense assegurar. Hi ha algú o algun
sector que cobri el mateix que fa 20 anys?
Aquesta precarització ve, entre
altres factors, de la ma de l'emigració. Las noies que fan aquesta tasca són
quasi totalment sud-americanes. Val a dir que les que seleccionem per posar a
disposició de les famílies són molt bones cuidadores, amb un tarannà tranquil
que és molt necessari per aquest tipus de feina. Cal tenir present que
l’objectiu, un cop feta la feina de casa, la rehabilitació, i l’alimentació, és
fer un “acompanyament” al ritme de la persona gran: petites converses, mirar la
televisió, jugar a alguna cosa, sortir a fer un vol si és possible...és a dir
“anar fent”, anar passant hores.
Moltes d’aquestes noies, tenen fills petits en el seu país d’origen,
cuidats per avies o germanes. Esfereïdor. M’atreviria a dir que si d’aquí a 200
anys algú analitza aquest fet ho trobarà tant horrorós com nosaltres podem
trobar avui en dia l’esclavitud.
Hem creat un sistema que fa que
unes mares joves abandonin els seus fills per venir a cuidar els nostres vells
perquè no ens els volem cuidar, o no podem, o diem que no podem. Clar que a nivell individual la gent es
tranquil·litza dient que així ajuden a aquestes famílies. El que vull dir és
que és monstruós que hàgim creat un mon en el que això sigui possible i que no
ens horroritzem.
Sovint tenim una gran capacitat
per escandalitzar-nos dels horrors del passat, però no som capaços de veure els
nostres horrors actuals.
No cal dir que a nivell personal
o d’empresa, som conscients de que ens aprofitem d’aquest fet. No és una cosa
que un pugui arreglar pel seu compte, és estructural. Davant d’aquest fet la
única postura possible és, ja que estant així les coses, procurar que puguin
tenir un sous al màxim de dignes. Però això té una connotació delicada com a
empresa: som cars.
Com és sabut, tothom busca
productes amb poc pes de ma d’obra perquè és el que encareix els productes fets
aquí. Dona la casualitat que els vells ens els hem de cuidar aquí, que no els
podem portar a la Xina. Com a contrapartida importem ma d’obra barata.
Quan algú em pregunta què cobra
un cuidador o cuidadora (de la família) li contesto que uns 5 euros l’hora quan
el servei és de més de sis hores (en els més curts el preu hora va pujant).
Normalment a la gent li sembla poc. Però si li faig multiplicar aquest preu per
12 hores al dia i 5 dies a la setmana, és a dir uns 1300 euros al mes, llavors
ho troba molt, sobre tot tenint en compte que queden sense cobrir les altres 12 hores i els caps de setmana. Un
servei de 24 hores tota la setmana, pagat a hores, pot representar uns 5000
euros al mes a la família.
Aquests càlculs potser ajuden a
entendre que arriba un moment en que el més recomanable és la residència perquè
l’assistència a domicili es fa insostenible des de tots els punts de vista.
Manca encara una reflexió. Quan
nosaltres vàrem començar la meitat de
les cuidadores eren catalanes i la meitat castellanes però espanyoles...potser
també alguna sud-americana. Actualment, en plena situació de crisi, amb un 26%
d’atur no tenim gaire noies d’aquí. On són? Això porta a un altre debat molt
complex en el que no entraré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada