Con que només tenim el cap de setmana, només poden triar
activitats del dissabte i el diumenge, però ja he dit que el programa era de 8
pàgines i de 5 o 6 dies.
Dissabte.
Comencem per un concert de Goodspell , amb un grup local i
un altre d’aquest que van concursar l’any passat a TV3 i que es deuen haver
passat l’estiu fent “bolos”. Plou. Ningú no se’n va. La gent d’Olot ja està
acostumada a la pluja, obre el paraigües i es queda. Gent bastant gran i nens.
Ens acostem al Torí, una sala polivalent que l’Ajuntament ha
creat dintre de l’espai de la plaça de braus (1859, la més antiga de
Catalunya). També es fa en algun moment un correbou a la plaça dons hi ha una
penya taurina a Olot.
En aquest espai , tres orquestres infantils/ juvenils,
toquen música clàssica. Els grups: d’un 10 anys, de 11 a 14 i de 15 a 17. Més o
menys. I encara n’hi ha uns de més petits que els han deixat a la casa de
colònies i que actuaran demà. És fantàstic veure com van millorant, simplement
comparant les diferents orquestres. Públic, famílies i algunes persones grans i
un grup de noies de 12/13 anys.
Quan sortim ha parat de ploure. Els bars s’afanyen a eixugar
taules i cadires i ràpidament es comencen a preparar sopars de grups de gent. A
la plaça on érem al principi, gent fent danses tradicionals, una mica més enllà
un cercavila.
Passem pel Teatre
Principal a recollir les entrades i anem a consumir en un dels xiringuitos de
la festa major un frankfurt i després un gelat. Tot plàcid, sense
aglomeracions.
Al teatre fan”El Zoo de vidre” de Tenesse Wiliams, que han
fet al Borràs aquests darrers mesos i que se’ns havia escapat. Director Josep
Maria Pou. L’obra està ben triada, té el punt just d’obra seria, però tampoc és
d’aquelles que no entén ningú. El públic és molt de parelles tirant a grans. No
s’observen com a Barcelona, molts grups de només dones . I per tant, el percentatge de gèneres és
bastant igualat.
Tot tirant cap el cotxe, ens deixem perdre per diverses
places on es fan diversos tipus de música: salsa, roc, música electrònica...una mica de
tot.
I com ja vaig dir ahir, a la una de la nit riuades joves que s’incorporen a la festa. Que
no decaigui.
Diumenge
Anem a la plaça de l’Ajuntament a les 12 ( tot i que ara
l’Ajuntament està molt lluny d’aquesta plaça,
tothom en diu així). Fan els típics valls de gegants, nans i cavallets.
Molts pares amb nens petits i també gent gran. És el moment d’ensenyar als
menuts allò en que consisteix l’essència del ser olotí. La gent coneix perfectament el que passarà i aplaudeix
la cerimònia d’aparellament dels gegants que culmina amb la màxima proximitat possible entre dos gegants.
Tant és que això sigui igual cada any. No només tant és, si no que és
fonamental que sigui així. Et dona una profunda sensació d’ intemporalitat. Si no mires al públic, si
no només als gegants o als cavallets, podríem estar al 2014 o al 1914.
El quadrat reservat pels balls el rodegen, primer, nens
asseguts a terra, després files de cadires i després gent dreta. Màxima
visibilitat dintre del que cap. Arribem a estar a primera fila, dels drets
naturalment.
Me’n vaig amb una mica de recança. He vingut a “veure” la
festa, però no l’he “viscuda” com un olotí. Al capdavall no ho soc. ( He tingut
sensacions similars a Berga amb la Patum o a Caldes de Montbui amb el ball del
Tiruliru”.
Al passar pel centre cívic de la Vall de Bianya, entrem un
moment a veure les orquestres infantils. De nou una delícia.
Després de tot això ens espera una estona de silenci al mig
del verd...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada