Visita a Harrods. Curiosament durant la primera
mitja hora no es pot comprar si no només mirar. Pots comprar des d’un bocata
fins a un Andy Warhol . Optem per mirar i no comprar res. De tota manera,
excepte la planta baixa i les zones dedicades al menjar, al meu criteri, ha
perdut personalitat i les plantes superiors són fredes i anodines.
Comentem el
síndrome “Can Jorba”. És a dir el dilema entre la conservació de lo antic i la
modernitat. No sempre és fàcil trobar el punt entremig. A Barcelona hem sigut
experts en destruir totes les cafeteries antigues, magatzems com Can Jorba...i
ara els tocava a les botigues centenàries. Potser amb una mica de sort en
salvarem algunes.
Comença el Carnaval de Nothing
Hill Gate. És una festa de les comunitats negres caribenyes que ha agafat unes
dimensions enormes: un milió de persones. S’han de tancar estacions de metro
per evitar allaus. El control policial de la zona sembla excel·lent i
l’amabilitat dels bobbies comprovem que també.
No hi ha carruatges decorats, les
comparses van acompanyades d’uns camions o autobusos sense adornar. Qualsevol
carnaval amb rua de les nostres ciutats és molt més lluït. No puc parlar de la
llargada que no acabem de saber-la . Els grups van per països i el sentit de
pertinença es palpa. Em sorprèn la caribenya sensualitat dels
moviments, fins i tot en nenes molt jovenetes. És allò que diem que nosaltres
no sabem moure els malucs i en canvi ells ho aprenen des de petits.
El públic no sé si acaba de
copsar “l’anima” de l’assumpte, però a
mi no m’acaba de penetrar. Predomina “la cervesa” i al final del dia la
brutícia.
Em retrobo, lamentablement per
poca estona, amb Hyde Park, la “serpentine”, els prats immensos que quasi et
fan oblidar que estàs al mig d’una gran ciutat. Enveja. Per què a l’eixample no
es va dibuixar un parc? No dic d’aquesta dimensió perquè ens quedaríem sense eixample,
però sí una taca verda al mig de la ciutat. A Barcelona, excepte la ciutadella,
no tenim verd al centre de la ciutat i molts dels petits parcs són els jardins
de cases particulars de fa 150 anys. I no sempre. M’imagino uns jardins “Maldà”
en comptes de les Galeries Maldà. No estaria malament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada