Per indicació d’un amic anem a la Wallace Colection, Palauet
del que el darrer propietari particular va ser el Sr. Wallace, però que recull
la febre col·leccionista de moltes generacions. Més que les obres d’art ens
agrada l’espai i els mobles (en el seu context “victorià” naturalment). El Palau
té una mena de claustre cobert convertit en cafeteria, molt agradable. És una
mica aquest Londres diferent i poc conegut el que havíem planejat per a la
nostra escapadeta.
Ens deixem perdre per zones comercials, carrers sencers dedicats
a botigues per a senyors, perfumeries super-sofisticades de senyors ( Carzon St), comprem té a Fortune
and Manson, places petites...Trobem una església en la que s’està fent un
casament i els senyors porten barret de copa...
Per comprovar que estem al segle XXI, comprem uns entrepans
i ens els mengem a Green Park, passem per Picadilly i tornem a l’Hotel a
descansar. Un luxe reservat als que no tenim “febre” de veure coses .
Al capvespre “Matilda”, un musical. Notable per què la major
part dels protagonistes són nens.
Excel·lent escenografia. L’argument, simple, com correspon a un musical.
(Vull recordar el meu desencís amb “Els Miserables” convertit en musical. Un
excel·lent i magne llibre reduït a un
text de musical).
És impressionant el mercat dels musicals a Londres. Es
necessita una gran massa de turistes per alimentar aquests espectacles, però la
tenen.
Sopar en un italià. La cuina italiana sempre ofereix
solucions simples i interessants. Com ho han fet els italians per aconseguir
aquesta fama mundial? On son els restaurants catalans o espanyols? Per què no
aprofitem que tenim una gran fama de bons restaurants a casa nostra, per
implantar-nos pel mon?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada