Els meus llibres preferits. Cien años de soledad

Cien años de soledad. Gabriel García Márquez. Selecciones Austral. Madrid Espassa Calpe, 1983

Con que és l’any de la mort de Gabriel García Márquez, s’ha aprofitat per fer, de nou, publicitat de les seves obres. Busco a la biblioteca de casa i trobo un antiquíssim exemplar de Cien años de soledad de l’any 1983 (El llibre és de 1967). Dubto si el faig servir o si en compro un de nou, però llavors em plantejo: per què l’he guardat 30 anys? Aquesta pregunta posaria en qüestió moltes biblioteques particulars... Em decideixo pel vell.

Què pot dir un simple lector sobre aquest llibre sobre el que s’han fet 1000 estudis i treballs especialitzats. Doncs res tècnic. Simplement que és sublim, infinit, prodigiosament imaginatiu, brutalment generós en el contingut. Les seves 450 pàgines són un narració continuadament nova, com sincopada, com explicada resumida. No sobra res

Els comentaristes sobre el llibre diuen que hi ha molts elements  de la pròpia biografia. Suposo que no ho diuen per treure-li mèrit. L’acumulació de fets i idees és tan abundant que hi queb tot: els fets propis, els observats, els de tradicions orals remotes, però sobre tot els inventats.

Sembla que García Márquez deixa anar tot el que té dintre en aquest llibre. És un llibre total. I per això em queda la sensació de que tota la resta de la seva producció,  també he llegit alguns llibres més, està molt i molt per sota de Cien años de soledat. Potser és inevitable. Als 40 anys García Márquez, ja ho tenia tot fet. Era impossible que fes una altra obra com aquesta. Es va dedicar a fer obres relativament “menors”.

Seria comparable als jugadors de futbol, que als 40 anys han acabat la seva carrera. Poden fer d’entrenadors, d’assessors esportius...del que sigui, però el centre de la seva vida ha acabat.

Em ve al cap en aquest moments, el llibre “Un buen partido”  de Vikram Seth, que amb 1600 pàgines, deixa espremut a l’autor per a “los restos”. Sí,  “Una música constante” està bé, però no és el mateix. Es podrien trobar altres exemples.  El cas del llibre que he comentat aquest estiu” Confesiones de un italiano”, sería diferent per que l’autor va morir amb 30 anys.

Crec que cal acceptar aquest fet. No sé si al que li passa li resulta fàcil. Una obra “suprema” és un regal per a la humanitat, però la sensació de saber que ja has donat el millor de tu, pot ser depressiva.

En fi, un gran plaer. No cal espantar-se per l’arbre genealògic  dels Buendía, ni pels Aurelianos.  És fàcil de seguir amb un esquema que el llibre ja porta.