L’ou ferrat i el bacon és un plaer que em tinc prohibit,
però ja que estic a Londres, m’ho permeto. Al meu costat una senyora menja
baked beans with tomatoe sauce... fins aquí ja no arribo. Veig que en algunes
coses Anglaterra continua igual.
Prenem un autobús per anar al centre i així ens reconciliem
poc a poc amb la ciutat i els seus espais. Molt a poc a poc. El trànsit, si vas
amb pressa, ha de ser exasperantment lent. No és el nostre cas, ens ho prenem
amb complaença i anem mirant.
Passejant anem al mercat de Spetefeald,uUn espai que est`+a de mofda recuperat dintre d’un
antic mercat. Ambient agradable. Res a veure amb Peticoat lane que trobem poc
després i que és molt “cutre”. Fa anys també estava de moda. Les maletes horribles i les mantes han envaït
l’espai.
Ens parem a la White Chapell i visitem una exposició
Paolini. Tot baixant cap al riu travessem per la Torre de Londres on es guarden
les joies de la corona. Per sobre es deixen veure edificis moderns i en
especial el nou gratacels nova “icona”
de Londres i que es veu des de molts llocs de la ciutat. És un Hotel. Es veu
que les icones ja no són els palaus o les presons si no els camps de futbol i els hotels. Tots
anem de pas... Fish and chips en un pub.
A sota el riu, la Tate modern i tota una pila d’niciatives
han canviat tota aquella zona de la ciutat. Una mena de born. Visitem
l’exposició de Malevick i la de Matisse.
Com que no n’entenc d’art m’haig de fer
les meves pròpies interpretacions. Malevich és el pintor de la recerca
permanent que el porta del figuratiu al no res, al quadre negra o blanc, per
finalment tornar a la pintura. Sembla angoixat buscant permanentment. Matisse
sembla un etern infant que frueix amb la vida, el collage i el color, sense
manies. L’any passat vàrem visitar la seva capella d’un convent de monges a Vence, a la Provença, i ens va causar la
mateixa sensació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada