Els meus llibres. El mundo de ayer. 1

El mundo de ayer. Stefan Sweig, Barcelona, Acantilado, 2001

Stefan Sweig, un dels meus autors preferits darrerament, va escriure les seves memòries l’any 1941. L’any 1942 va morir. I no va morir de qualsevol manera: es va suïcidar. Al Brasil, lluny d’Àustria i de la seva Viena i del seu Zalburg. Inquietant.

Durant tota la redacció del llibre,  ja sabia el què pensava fer? O va ser una crisi momentània? Però ho van fer junts, ell i la seva dona. Els van trobar al llit, en una habitació d’hotel. Quant dolor no va haver d’acumular com a jueu expulsat de la seva pàtria¡ Tot i que, possiblement, encara no va conèixer la realitat del genocidi jueu, al menys en tot el seu horror.

Quan t’enfrontes a la lectura d’aquest text, no pots deixar de  pensar en tot això. Tenia encara 60 anys¡  jo en tinc 64. La perspectiva de la pròpia edat per analitzar uns fets  és determinant.

Deu meu i quantes coses fantàstiques no hagués escrit encara ¡

Dit això, passo a fer alguns comentaris d’aquest llibre extraordinari, que recomano molt i molt.

1.       La seva joventut la descriu com “la edad de oro de la seguridad... nuestros padres estaban plenamente imbuidos de la confianza en la fuerza infaliblemente aglutinadora de la tolerancia y la conciliación”. “Aquella  seguridad fue un castillo de naipes, pero nuestros padres vivieron en él como en una casa de piedra”.

2.        Àustria portava 50 anys de pau. No era concebible una guerra a Europa... La fe en el  dret internacional imperava. Però Alemanya va envair Bèlgica. “Tuvimos que dar la razón a Freud cuando afirmaba ver en nuestra cultura y en nuestra civilización tan solo una capa muy fina que en cualquier momento podía ser perforada por las fuerzas destructoras del infierno”. “Freud negaba la supremacía de la cultura sobre los instintos…y ahora teníamos que darle la razón”.

3.        “Mi padre tenía una empresa sólida. Nunca ni un  pagaré ni una letra de cambio...Aun no se robaba a los ahorradores, no se estafaba a los solventes, y precisamente los más pacientes, los que no especulaban, obtenían mejores beneficios”... Realment tot ha canviat.

4.       Sweig era jueu, i vist des d’ara trenca alguns estereotips: “...la adaptación al medio en cuyo seno viven, no es  para los judíos solo una medida de protección externa, sino también una profunda necesidad interior. Su anhelo de patria, de tranquilidad, de reposo y de seguridad, sus ansias de no sentirse extraños, los empujan a adherirse con pasión a la cultura de su entorno”. Sweig torna sobre aquest tema varies vegades. Què diria avui d’Israel i tot el que està passant? Com ho interpretaria?