Fa 30 anys de la mort de Xesco Boix. Any 1984. Després de 9
anys de postfranquisme ja havien vist els primers escàndols polítics i
financers. Ja governava el PSOE.
Xesco Boix era un cantant de protesta - no serem moguts- ,
un defensor de la igualtat - busca’m al davant de l'autobús -, però se’l va
acabar arraconant en la cançó infantil - vinga a fer bombolles per anar passant
-.
Tinc la meva teoria. Indemostrable. I a més no soc
psiquiatre. Part dels problemes psiquiàtrics del Xesco venien del fet de que es
va creure massa el canvi i es va desencisar quan va començar a veure com la
gent s’acomodava al nou sistema, com aquells superesquerranosos es començaven a
aburgesar…
I si no és veritat, és la meva fe i el meu homenatge a una persona honrada.
N’he conegut altres com ell. Que es van creure la revolució
i ho van donar tot. Fins i tot van abandonar els estudis per “la causa”. El seu
desencís i la seva amargor és comprensible. Què diria en Xesco si veies el que
està passant amb els sindicats a Andalusia? És que ja estem curats d’espants?
Hem de recordar la cançó de Leon Gieco?:
Sólo le pido a Dios:
Que el dolor no me sea indiferente...
Que lo injusto no me sea indiferente
...
Que la guerra no me sea indiferente
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada