Vells temps. Harold Pinter. Sala Becket

El moment present és instantani però, automàticament, passa a formar part del record que pot ser permanent. El record, a més,  el podem alterar voluntàriament o involuntària.

Més enllà dels records dels personatges concrets de l’obra, del seu real o imaginari triangle amorós, dels seus tics i manies reals o imaginàries, sembla que Pinter ens enfronta a l’essència de la vida, del què som i del què recordem.

La major part dels moments presents son banals i anodins, en canvi el record és selectiu i es pot  quedar amb lo que vulgui i fins i tot transformar-ho. Viure o recordar? Viure recordant? Viure simplement sense recordar? Què passa quan perdem els records, què queda de nosaltres? Existeix la realitat, o només la nostra percepció de la realitat? En fi les preguntes que l’home es fa des del grecs...i abans.

A nivell més quotidià i gaire bé còmic, riem, a casa, quan dos germans recorden coses totalment diferents d’un mateix fet. Qui té raó? Quina és la realitat? La realitat  existeix, però s’enfronta a una sala de miralls deformadors...I quasi desapareix.